Demà passat

Demà passat

Deia a l’article de la setmana passada que la pandèmia actual es el resultat d’una determinada manera de produir i de viure d’esquena al medi i cercant el benefici individual i que cal situar-la en un marc mes ampli de crisi ecològica que cada cop es mes evident. El cost econòmic, social, polític i cultural d’aquesta crisi esta sent enorme tant a nivell personal com col·lectiu. Però els costos no son iguals per a tothom.

Tot i que el causant de la pandèmia actual (el coronavirus o Covid-19) es el mateix arreu, els seus efectes son mes o menys greus depenent de quatre factors: 1) les mesures preventives adoptades pels governs, 2) l’estat del sistema sanitari públic i les polítiques de salut pública, 3) els nivells de contaminació de l’atmosfera i 4) la pobresa. Aquests quatre factors fa que uns països pateixin mes que d’altres la pandèmia i que passi quelcom semblant dins de cada país depenent de les zones on es viu i del grup social al qual es pertany. Per tant, hem de plantejar-nos el dema passat i la transició amb l’objectiu de protegir-nos al màxim, que vol dir protegir la vida de tothom i restablir la relació equilibrada amb el medi.

No es tracta de retornat a la “normalitat” entesa com el que hi havia abans de la crisi pandèmica, tant perquè ja no es possible com perque no volem, perquè ja sabem cap on ens porta. No volem tornar a la normalitat d’una societat on un de cada quatre catalans esta en una situació de pobresa o d’unes retallades de 1.500 milions d’euros en la despesa de sanitat que han debilitat enormement el nostre sistema de salut. Volem tornar a fer coses normals: treballar, estimar, relacionar-nos… Volem recuperar l’espai públic, l’activitat associativa… però aquesta normalitat ha d’assentar-se sobre noves bases si volem que sigui millor, mes equitativa i mes justa per a tothom.

I això dependrà de les mesures individuals i col·lectives que prenguem tots plegats, començant per cada un de nosaltres i acabant pels ajuntaments i els governs.

No hi ha receptes màgiques, però es evident que cal posar en valor les cures, la solidaritat, la cooperació i el comportament comunitari. Cal avançar cap a l’equitat social, l’equilibri ecològic i la democratització i l’autogestió de la vida política/pública/col·lectiva. Necessitem un sector públic potent, capaç d’assegurar la salut, l’educació i l’atenció social a totes les persones, així com els subministraments bàsics. Necessitem una economia que estigui al servei de les persones i de la vida, que no depengui de l’especulació financera ni dels grans oligopolis. Necessitem una profunda reforma fiscal progressiva que permeti finançar-se sense haver d’endeutar-se excessivament. Necessitem uns ajuntaments amb mes competències, recursos i autonomia.

Necessitem democratitzar i confederalitzar les decisions i la vida política. I per això caldrà un gran acord polític i social en que la prioritat sigui el bé comú, la sostenibilitat del planeta, l’habitabilitat dels nostres pobles, viles i ciutats i la cura de totes les persones. I perquè això sigui possible cal que ens hi impliquem totes i tots, perquè ningú ho farà per nosaltres. Com deia Miquel Marti i Pol, “Tot esta per fer i tot es possible.”

Ramon Arnabat

Regidor de Vilafranca en Comú

Article publicat al setmanari El 3 de Vuit del 17 d’abril de 2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta web utiliza cookies perque tinguis la millor experiència d'usuari. Si continues navegant, estàs donant el teu consentiment per l'acceptació de la nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies